Escrit de Mireia Mata.
Hora Nova 06-02-2018
ÀNIMA EMPORDANESA
En aquests temps farcits d’esdeveniments, dies, setmanes i mesos històrics, sovint hem sentit i ens hem dit la necessitat de recuperar el ritme i l’alè dels cicles de vida quotidians. Us proposo, amb uns quants dies de marge, un respir i un viatge al cor de la tradició. Si aquest proper diumenge al matí teniu una estona, dediqueu-la a l’aplec de Sant Pau de la Calçada Romana. Un indret on es va edificar una petita ermita romànica, documentada des de l’any 900, al peu de la que va ser la via que enllaçava Roma amb la banda Ibèrica del seu imperi, la Via Augusta que entra a la península i la comarca pel Coll de Panissars, a La Jonquera. Havent quedat inclosa dins una propietat particular, la finca i l’església s’obren al públic només un cop l’any amb motiu de l’aplec, que té, com a esdeveniment complementari, la venda de les flaones, el dolç típic Figuerenc. Si sou de Figueres, aneu-hi a peu: una passejada de poc més de tres quilòmetres que ens recorda el privilegi que tenim els de la capital de l’Empordà, de poder anar a peu al camp. Si sou de més lluny, aneu-hi amb temps. De cotxes sempre en hi ha de més. La porta oberta de la propietat, el passeig per l’avinguda escortada d’alts pins, el mas sempre tancat a la gent i la petita església, d’esquenes al pla on es ballen les sardanes, al costat del bestiar que amb la mirada manyaga i indiferent contempla els visitants, són un retorn al cicle de la natura i al ritme del món rural. L’aplec del matí fred del darrer diumenge de gener és la penyora d’una manera de veure i de viure el món: gent gran i petita que balla amb les mans enllaçades, amics que es retroben un cop l’any i desconeguts que es saluden amb complicitat, compradors i compradores de flaones que compartiran amb família i amics, persones que aniran a l’ofici a la minúscula església en el que el gran mossèn Ferrés (gran de mida i encara més gran persona) sembla que hagi de tocar els murs quan estén els braços en oficiar. Gent que pregaran pels seus, pels malalts, pels que pateixen i pels presos. Gent que tornarem a casa, amb el goig de saber que treballem i lluitem cada dia per a que aquesta nostra ànima empordanesa, d’aquest país petit pentinat i despentinat per la Tramuntana que ja els romans van veure fa milers d’anys, que ha patit, i s’ha refet, i ha crescut i ha volgut acollir tots els que hi ha vingut de grat o per força, viu i persisteix els nostres somnis de llibertat i de futur millor. Persisteix, com Sant Pau de la Calçada, al pas del temps, a les inundacions, a les guerres. Persisteix com nosaltres persistirem a la repressió, a la presó, a les amenaces i la por. Tot sovint ens trobem als actes, a les concentracions, a les manifestacions. Jo diumenge vaig a l’aplec.
